Cumulonimbus i el seu rastre als radars

El passat dimarts, 23 de setembre es produïren un parell de tempestes més o menys intenses, una al migdia a la Marina Alta i una altra de vesprada a l'interior de l'Alacantí i Marina Baixa.
D'ambdues en prengué constància (fotogràfica i del radar de l'AEMET) i ací us mostre els resultats:

Fotos del cumulonimbus que deixà pluges a part del nord de la comarca de la Marina Alta. Presa des de Calp, en diferents moments evolutius.

I ací la seua situació al radar (Múrcia):

Rastre de l'activitat del cumulonimbus al radar de la AEMET. Típica taca el·lipsoïdal de tempesta; amb un nucli amb les pluges més intenses (groc) i la disminució progressiva de la intensitat de la pluja (verds i blaus)

Ja de vesprada a la Canyada del Fenollar (Alacant) vaig veure-ne un altre que afectava a l'interior, entre les comarques de l'Alacantí - Marina Baixa:

El seu rastre al radar:

Es pot apreciar un nucli amb precipitació més intensa de color groc, però en este cas molt més xicotet.

Estiu 2014. Resum de fets interessants a les nostres àrees costaneres.

Un breu recull de les notícies estiuenques relacionades amb la temàtica del medi marí, i els seus habitants a les nostres costes.

1) Tempertura elevada de les nostres aigues costaneres.

2) Atac de tauró. Benidorm.

3) Posta de tortuga boba (Caretta caretta) a Tarragona.

4) Plaga de meduses creu [Chysaora hyoscella] (Benidorm).

Medusa creu (chrysaora hysoscella)

5) Varament de restes de catxalot [Physeter macrocephalus] al Campello.

6) Peix globus (fugu: Lagocephalus sp.) a Xàbia.
     Detall al G+

7) Rorquals comuns a principi d'estiu al cap de S. Antoni.

8) Varament de dofí mular a Torrevella.

Cyrtauchenius walckenaeri (Lucas,1846); una migalomorfa poc coneguda al migjorn.

La Cyrtauchenius walckenaeri (Lucas, 1846) es una aranya de la família dels cirtauquènids (Cyrtauchenidae) del subordre de les migalomorfes (Migalomorpha), és a dir está emparentada amb les migales o taràntules sud-americanes que, per exemple, el cine en general i Hollywood en especial ha emprat per atemorir-nos en diverses pel·lícules.
Esta espècie té un sinònim que també s'empra molt sovint: Amblyocarenum walckenaeri (Lucas, 1846).

Vista dorsal de l'exemplar trobat.

                         

Vista ventral.

                       
La història amb està aranya és que en menys d'una setmana durant el mes d'agost m'he trobat 2 exemplars (mascles) en punts considerablement allunyats entre si i de característiques ecològiques diferents. Això sí ambdós individus estaven ofegats. Un en una piscina particular en una zona del municipi d'Alacant, una partida coneguda com la Canyada del Fenollar, a uns 157 msnm. L'altre a un toll artificial en el refugi forestal de la Melonera, a la serra del Maigmó, municipi de Tibi, a uns 20 km d'Alacant i a vora 821 msnm.

La primera zona es un ambient de clima semiàrid amb molta vegetació en matorral (diferents tipus de matorral; climàcic degradat en major o menor grau, i halo-nitròfil), camps de cultiu i guarets; i això sí amb molt de xalets i habitatges unifamiliars tradicionals.

La segona es una zona boscosa de muntanya amb pinar de repoblació, carrascar en les zones més altes i abruptes i coscollar, llentisclar i romeral / timoneda en les més baixes i eixutes. En concret la Melonera es situa en una zona de coscollar sota un pinar de reforestació.

Així doncs, queda ben clara la selecció o preferència d'habitats (diferents) d'esta espècie distribuïda només per la Península Ibèrica en Europa.

Allò que pareix ser evident sobre la seua ecologia, és que els mascles (amb un abdomen més xicotet que les femelles) es dispersen entre finals d'estiu i principis de la tardor. Ixen del seu niu o cau, en busca de nius amb femelles amb què aparellar-se. El niu que fan es tubular, curt, entapissat amb la seda que fan. 

El problema d'esta espècie (com d'altres tantes d'este grups d'invertebrats) es que la seua ecologia i biologia són massa desconegudes, no tant el coneixement de la seua distribució. Tot això i les mancances en el coneixement dels migalomorfs ibèrics a voltes duen a identificacions errònies i/o malentesos.
 
Referències:
ARANEAE: spiders of Europe.


Nota: 
Els exemplars inicialment que s'esmenten en esta entrada, foren identificats com Ummidia aedificatoria (Westwood, 1840), espècie amb trets molts similars que a simple vista poden induir a confondre ambdues espècies. Espècie que pertany a diferent família (Ctenizidae), però al mateix subordre.

A més ambdues espècies comparteixen habitat, biologia i ecologia. Així doncs les semblances son moltes i su diferenciació, en moltes ocasions es a força de lupa i esforç, cercant les característiques anatòmiques que els defineixen.

Ací deixe les notes que sobren de l'anterior article:

Resulta que d'esta aranya només proporciona certa informació (si més no accesible amb certa facilitat) la guia d'Omega; Guía de campo de los arácnidos de España y Europa (ISBN:  9788428207515). I a més hi es citada com Pachylomerus aedificatorius (Westwood). Amb este nom també la podem trobar a la xarxa, però si amb Ummidia la informació (i imatges) que es pot obtenir es escassa, amb Pachylomerus és gairebé nul·la. A més el nom Pachylomerus aedificatorius esta considerat com nul en els diversos bancs de dades de la biodiversitat on la mancança d'informació i d'estudis sobre la espècie es fa evident. També s'evidencia una falta d'acord entre els taxònoms sobre si es tracta d'una única espècie o de al menys dues diferents.
  La capacitat de dispersió de esta espècie, és limitada (no ho fan gaire). Així doncs que formen unes colònies més o menys nombroses en un lloc determinat. Vaja, que si en trobem un cau, probablement n'estarem envoltats per més.

Bibliografia
Guía de campo de los arácnidos de España y Europa (ISBN:  9788428207515).Ed. Omega.
The World Spider catalog.
EOL: Encyclopedia of li

"CATXALOTS" A MARIOLA

Una notícia apareguda al diario Información [(10.03.2014) secció Alcoi/Comtat/ La Foia]  menciona la troballa d'un parell de dents fòssils a la serra de Mariola, supose, perquè no es concreta el lloc exacte; en algun lloc del terme de Concentaina. Una fa uns cents anys i confosa originàriament amb una d'un ós.

Amb la realització dels treballs científics més adients posteriors s'ha arribat a la conclusió que es tracta de dents d'un antic catxalot, o més bé d'una espècie de balena en la base de la diversificació evolutiva dels odontocets, molt propera als catxalots. Tenen una antiguitat, d'uns 7 milions d'anys, més o menys quan començava el nostre linatge. Es situen al Tortoniense Superior, al Miocé.

Es tracta d'unes dents d'escaldicètid, concretament Scaldicetus grandis; i pertanyen al grup comú dels catxalots actuals (fisitèrids).

Si més no, tot això és allò que es pot traure en clar (si es sap alguna cosa de paleontología i/o cetacis) de l'artícle, perquè tal i com està redactat pareix un "retalla-apega" de l'informe o document original. A més a més, es destil·la cert desconeixement de la temàtica per part del redactor o redactora de la notícia. Com sempre, em fa l'efecte que manca cert assessorament científic i tècnic.

Dent de Concentaina.

Bé; en allò que respecta a la troballa en sí, cal fer dues remarques a este fet. Una que es tractava d'un mar tropical (aigues càlides vora els 25ºC), i la zona que ens ocupa (Serres de Mariola, Carrasqueta, Maigmó, de Castalla, Foia de Castalla, els pobles i ciutats de la zona, etc.) estaven sota l'aigua en una zona poc profunda d'este mar (aigües someres); i gràcies a les representacions gràfiques suposem que de la zona litoral de la antiga línia costera del massís ibèric d'eixa època.

El mapa a) és el representatiu del Tortoniense Superior, pel que fa a allò que ens interessa.

La segona remarca es sobre la taxonomia relativa a este gènere: Scaldicetus sp.;  al cos de la mateixa notícia s'indica que la troballa contrasta amb una altra d'altres peces dentals a la conca del Guadalquivir. Però aplicant la mateixa metodologia resulta ser una altra espècie d'escaldicètid: S. degiorgii.

Fins ací tot bé, ara bé quan es comença a "bussejar" per la xarxa per a traure informació al voltant d'este tema, i per tal de trobar imatges de fòssils més complets i de representacions artístiques, si més no del gènere, ens trobem que no n'hi han gaires i a més este gènere i d'altres més formen un grup amb un mateix MORFOTIP.

Sí,  els generes Scaldicetus, i els Zygophyseter, Acrophyseter, i Brygmophyseter formen part - per així dir-ho - del mateix morfotip.

És a dir, que totes estes especies fòssils formen part del mateix "calaix de sastre". Clar, la major part de les seues restes descobertes són les dents (excepte algunes vertebres, cranis més o menys complets i alguna mandíbula que d'altra) i tots els estudis per a la seua identificació i classificació són treballs estadístics de les diferents "biometries" que es poden traure. I això per un costat clarifica, però també crea nous problemes a l'hora d'agrupar i classificar les restes fòssils, quan són tan incompletes.

Així doncs, ací us deixe les diverses imatges que es localitzen a la web referents a este grup de fisitèrids extints, que nadaven i bussejaven on ara fruim dels pocs carrascars que ens queden.

Brygmophyseter shigensis

Zygophiseter sp.

Zygophiseter sp.

Zygophiseter sp.

Representació artística de Scaldicetus caretti

Dents de S. grandii de la conca del Guadalquivir.

+ INFO:

http://coastalpaleo.blogspot.com.es/2013_12_01_archive.html

Diario Información: Cuando los cachalotes nadaban en Alcoy

http://fr.wikipedia.org/wiki/Scaldicetus

http://es.cyclopaedia.net/wiki/Scaldicetus

Toscano, A., Abad, M., Ruiz, F., Muniz, F., Alvarez, G., Garcia, E., and J. Caro. 2013. New remains of upper Miocene Scaldicetus (Cetacea, Odontoceti, Physeteridae), western sector of the Guadalquivir basin (southern Spain). Revista Mexicana de Ciencias Geologicas 30:436-445.

http://scienceblogs.com/tetrapodzoology/2008/08/01/killer-sperm-whales/

Un mosasaure a la Foia de Castalla

Un conegut diari local s'ha fet ressò de la identificació de una peça dental com a pertanyent a una espècie de mosasaure: el prognathodon. 

La notícia publicada al diari Información: Hallan en Castalla el primer diente de prognathodon de la zona de Levante

Crani fossilitzat de prognathodon.

És el primer fòssil d'este animal que es troba a l'est peninsular. Es tractava d'un gran rèptil marí del Cretàcic Superior. Això ens fa recordar que la zona de la Foia, incloses les serralades que la envolten, fa milions d'anys estaven sota les aigües del mar de Tethys, i fins i tot que els materials que conformen estes serralades estaven al llit marí. I fins les successives orogènies no s'alçarien en fins la seua forma actual.

Per contra d'allò que es puga pensar no es tractava d'un dinosaure, sinò d'un "llangardaix" gegant acuàtic o marí coetani. Així, els mosasaures en general, eren depredadors i el seu aspecte, temible; per tant no tenien res que envejar al més pintat dels tiranosaures.

Recreacions:

Mosasaurid

Mosasaurid

Prognathodon